TOT PLEGAT, LAMENTABLE!

Un cop més rebem una carta de la FERC signada pel president.

Un cop més hi ha persones de pes absents: ni la presidenta de primària, ni la tresorera de la FERC, ni cap dels dos possibles (sub judici) vicepresidents.

I el que és més greu, ni la presidenta de primària, ni la tresorera de la FERC que formen part de la Junta Directiva de la FERC, no n’han tingut notícia fins ara que han rebut la carta. I tampoc cap dels delegats i delegades sindicals de Barcelona i Girona . No és una història nova, però no per això deixa de ser simplement vergonyós!

De quina FERC estem parlant? De la que decideix el president? De la que manipula a la seva voluntat? Si us plau, prou de farses!

Hi ha coses que per educació i sensibilitat , per deferència i des de la legalitat, no es poden fer, a no ser que el que es persegueixi és l’ofensa i el menyspreu envers algú o alguns.

A la fotografia hi apareixen a més del president, la Montse Batlle, la Mariluz Gómez i el Ferran Piñeiro.

Que curiós! La Sra. Montse Batlle i la Sra. Mariluz Gómez van ser expulsades de l’AMRC per ser les agents que varen proporcionar els models de baixa de l’AMRC i les van tramitar. Com a vocals de la Junta de l’AMRC, tenien l’obligació de vetllar perquè ningú es donés de baixa de l’associació que representaven i resoldre els possibles malentesos que es podien haver produït. Tenien l’obligació de posar-se en contacte amb la Junta de l’AMRC a fi d’evitar-les o de buscar solucions. La seva actitud va ser totalment la contrària.

El Sr. Ferran Piñeiro és simplement un delegat LOLS que en cap cas pot representar el col.lectiu de docents de religió de la FERC ni davant l’Administració d’Educació, ni de les diferents autoritats polítiques.

A més, novament a la carta el president de la FERC menteix. Van ser els dos advocats, el Sr. Avilés per part de les demandants i un advocat del Col.lectiu Ronda, per part del Bernat en tant que representant legal de la FERC, que varen demanar a la jutgessa que considerés la seva actuació com a no competent i que les demandes passessin a mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Ja veurem què passarà, però aquesta entitat és la que té la màxima jurisprudència al nostre territori.

Així doncs, novament, ens trobem davant una carta insultant envers les persones abans esmentades i falsa en el que respecta a la informació que es dóna dels judicis.

Els judicis contra acords presos de manera il.legal no han acabat i el president de la FERC haurà de trepitjar els jutjats més vegades.

Segueixi actuant com si res hagués passat, però li ben asseguro que cada cop que envia una nova carta hi ha més persones de les que imagina que ens sentim defraudades i estafades per les seves actuacions i les de la seva ombra, el Sr. Ferran Piñeiro.

Tot plegat lamentable!

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

Sempre he pensat que els refranys amaguen veritats com a punys.
Sembla que hi ha persones dins la cúpula de la FERC que tenen ben poques coses a fer. Clar que amb un alliberament sindical, gràcies al qual només s’imparteix una hora de classe a la setmana, no és d’estranyar que es tingui temps suficient per no només pentinar el gat, sinó tota bèstia que tingui pèl.
Aquest és el cas del president de la Federació d’Ensenyants de Religió de Catalunya, la meva estimada FERC.
A costa de les hores sindicals que ha tret a uns i altres, ell pot gaudir del privilegi que suposa només trepitjar l’institut una hora a la setmana.
Em pregunto què deu fer amb tantes hores, vista la feina sindical que durant aquest any s’està portant a terme. Què s’ha aconseguit pel col.lectiu?
Una entrevista amb el Conseller Ausàs, la famosa i ja carregosa, per les vegades que se’ns ha repetit, pujada a Montserrat amb Conseller d’Educació inclòs i, no siguem injustos!, també la reunió amb els delegats diocesans de Vic, Sant Feliu i Girona.
Què més? El Pacte de Continuïtat que deixa per enèsima vegada al col.lectiu de primària sense possibilitat de moure’s de les escoles, mentre les persones que van entrant noves ocupen bons CEIPS, on feien les seves classes mestres que s’han anat jubilant. I amb això no vull dir que aconseguir estabilitat laboral en aquests moments no sigui important, però una cosa no treu l’altra.
Ja està!
Clar que hi ha qui el gat pentina,¿ què si no?
El dolent és que mentre es fa això el cap va funcionant i les idees van fluint ....
Ara, sembla que no n’hi ha hagut prou amb tot allò que de mal s’ha fet , que ha nascut una nova estratègia: l’AMRC està rebent cartes de persones associades que es queixen que s’apujarà la quota per pagar les despeses dels judicis contra els acords presos per iniciativa del president de la FERC, de forma antiestatutària i il.legal.
Ja n’hi ha prou de mentir de manera descarada i de manipular persones associades a l’AMRC, explicant sopars de duro.
Ja ho va dir clarament el president en una junta directiva que la seva intenció és que desapareguin l’AMRC i l’APRC i que la FERC estigui formada per FERC-TARRAGONA; FERC-LLEIDA, FERC-GIRONA i FERC-BARCELONA.
Aquesta estratègia no és innocent. El president de la FERC és el president de l’APRC. Fer desaparèixer l’AMRC i l’APRC, per poc intel.ligent que es sigui, amaga un fet prou clar: l’AMRC desapareix i amb ella la seva presidenta; en canvi, fer desaparèixer l’APRC vol dir simplement diluir-la dins la FERC.
Els mateixos caps amb altres barrets i l’oposició de la presidenta de l’AMRC a totes les il•legalitats comeses fins ara, silenciades per sempre. I amb el seu soterrament el de tots aquells delegats i delegades sindicals que li fan costat.
Magnífic!
Primer es facilita l’imprès per donar-se de baixa de l’AMRC, amb estratègies poc clares i transparents, a Lleida i Tarragona; després es demana una campanya de signatures per aturar els judicis i ara es fa córrer que es pujarà la quota de primària per pagar-los.
Doncs ni els judicis s’han aturat, ni és cert que les quotes s’apujaran. Això sí, amb la campanya endegada per tres delegades sindicals de Tarragona i Lleida s’han perdut associats de primària.
Fins on puguin arribar les accions maquiavèl•liques del president de la FERC i també de l’APRC i els seus incondicionals, està per veure, però mentre segueixi tenint tot el temps del món per pentinar el gat cal que ens esperem qualsevol cosa!

La fuerza del Espíritu

Para un profesional de la docencia de la Religión hay temas especialmente difíciles de explicar a sus alumnos. Uno de los más complicados es sin duda alguna el del concepto cristiano del “Espíritu Santo”. El consejo al respecto es claro: “No nos rompamos la cabeza: si queremos afrontar con éxito algo difícil, simplemente hay hacerlo fácil”.
Esta lección la aprendí en mis tiempos de estudiante de Teología cuando uno de los profesores comentó:

- “Vas por la carretera, ves un accidente y tienes el instinto de parar, pero no quieres hacerlo. Si lo hago no llegaré a tiempo, así que otros se ocuparán. Mejor, tiro adelante y me olvido.
Pero hay una fuerza en mí que me empuja a parar y a atender a ese desconocido que necesita de mi ayuda. ¿Sabéis qué es esa fuerza?, dijo.
- Es el tener, o no, el “Espíritu Santo”.

Así de sencillo y así de difícil.
Esta simple lección, de un asunto tan complicado de explicar, creo que muchas personas la aplican en su vida diaria y es la fuerza que les anima y les ayuda a buscar siempre el bien y la verdad: La aplicamos con nuestros hijos cuando en ocasiones no se comportan adecuadamente y les tenemos que regañar o castigar, muchas veces a contracorazón. Lo tenemos que hacer y sacamos fuerzas, pero nos cuesta. A pesar de ello, tenemos claro que lo hacemos porque les queremos y algo nos dice que ellos tienen que corregir errores y comportarse adecuadamente (los no creyentes le llamarán conciencia; los creyentes fuerza interior o fuerza del Espíritu). El castigo suele y debe ser el medio para reconducir lo que se ha hecho mal y restaurar el bien y por eso, porque los queremos, no dudamos en llevarlo adelante.
Esto que lo vemos tan claro con los hijos, nos cuesta mucho más cuando la persona que no obra rectamente es un amigo, un compañero, y no digamos nada si es un superior. En estos casos, lo más fácil es callar, a pesar de lo que veamos no nos agrade. Sin embargo, la actitud correcta debiera ser la contraria, porque las cosas mal hechas siempre estarán mal hechas.
El instinto de supervivencia, el deseo mundano de tener poder o de estar cerca de él, nos lleva no sólo a callar sino en ocasiones a jalear y a apoyar al líder que no obra rectamente. Es condición humana, es el no parar en la carretera para ayudar al necesitado, es participar del mal hecho e incluso reforzarlo. Es el vacío total del Espíritu.
También en estos casos las actitudes correctas debieran ser las que buscan corregir, incluso si es necesario a través de la justicia, las cosas mal hechas que no se quieren rectificar. El objetivo final, al igual que hacemos con nuestros hijos, debiera ser el de buscar el bien y la verdad (valores profundamente cristianos y llenos de fuerza). Lo contrario, no nos engañemos, aunque lo vistamos de caridad fraterna y de falsa ortodoxia cristiana basadas en lecturas sesgadas de los Evangelios, son actitudes contrarias a la religión, que además conllevan una grave banalización de la Fe y las creencias. Son actitudes basadas en el apoyo a los falsos ídolos, aquellos por los que según algunos, incluso llegamos comer.
Una pena llegar a pensar así, sobre todo si los que lo hacen son los responsables de explicar a sus alumnos qué es el Espíritu.

L'EVIDÈNCIA MÉS IMMEDIATA DE LES COSES, AMAGA NORMALMENT UNA REALITAT MÉS PROFUNDA

M'agradaria compartir amb tots i totes vosaltres aquest vídeo sobre el quadre "Guernica" de Picasso. Realment val la pena veure allò que s'escapa als nostres ulls i que hi ha darrera l'evidència més immediata d'aquesta obra d'art.

Tant de bo ens serveixi a tots de reflexió, no només davant la misèria i els horrors de la guerra, sinó davant tot el que amaga normalment allò que sembla evident.

Pot ser un bon moment per fer-ho en aquestes hores baixes de la nostra Federació.

Només cal que entreu a www.youtube.com i escribiu Guernica 3D.

L'enllaç és http://www.youtube.com/watch?v=-3DtHn5olac

DEIXEU D'UNA VEGADA DE TREURE EL "SANT CRISTO GROS"

Una associada de l’AMRC, la Lourdes M, està fent una campanya per aturar les demandes judicials interposades.
Em resulta realment sorprenent que aquesta persona pugui actuar contra els acords presos per l’òrgan sobirà de l’AMRC, l’Assemblea, i més quan aquests es van prendre per unanimitat absoluta.
Em resulta també sorprenent que al seu escrit aquesta associada digui: “CAL FER-HO AMB URGÈNCIA, i pensant en tots i totes nosaltres. Espero que altres mestres també us facin saber que NO ESTEM D'ACORD en fer demandes judicials i que no estem disposades/ats a pagar-les amb les nostres quotes, ni a pertànyer a una associació que pren aquestes mesures que seran potser, molt legals, però gens adequades per al nostre col•lectiu i tarannà cristià”
Crec que ja n’hi ha prou d’utilitzar les pròpies conviccions religioses per justificar-ho tot.
Estimada Lourdes, el “tarannà cristià” no és contrari a la recerca de la justícia i la veritat: i si per això s’ha d’arribar als tribunal de justícia, cal fer-ho.
A banda d’això em qüestiono què significa “tarannà cristià”. Em sembla ridícula aquesta expressió i crec seriosament que desmereix la nostra opció de fe.
Em sorprèn igualment que s’apliqui la vara de mesurar del “tarannà cristià” només a un fet concret: les demandes judicials, i no a totes les irregularitats comeses que han portat a presentar-les. El veritable calvari al que s’ha sotmès a una sèrie de persones no compta! El desprestigi al que s’ha sotmès a persones concretes, no compta! El malversament de diners dels associats i associades, no compta! I un llarg etcètera no compta!
Quin “tarannà cristià” tant curiós: borni i selectiu!
No anem bé, benvolguda Lourdes!
Per altra banda no deixa de sorprendre’m que segueixis utilitzant un discurs demagògic i fals. Les demandes interposades no són contra la FERC ni contra el senyor Bernat Villaronga, sinó contra uns fets concrets que es consideren irregulars, contra els estatuts de la FERC i il•legals. Això sí, el màxim responsables d’aquests és el president de la Federació, en Bernat i, com a tal, haurà de respondre’n el dia 10 de febrer davant la justícia.
Veig massa nerviosisme davant aquest judici i, francament no acabo d’entendre-ho. Si una persona està convençuda que el que ha permès fer o ha fet no està contra la legalitat, no té perquè estar neguitós.
Estiguem tranquils tots plegats i confiem que la justícia digui la seva! Per alguna cosa vivim a una societat democràtica.
I si us plau, deixeu d’una vegada de treure el “Sant Cristo Gros”

Reflexión en torno a la catástrofe de Haití

Cuando algo altera y sacude nuestras vidas lo mejor suele ser esperar a valorar las cosas con calma, no precipitarse y mirar todo con perspectiva. La desgracia del terremoto de Haití no ha dejado indiferente a nadie, conmueve lo más profundo de nuestro ser. Todo el mundo se ha volcado en la ayuda a un país duramente castigado por la miseria. Las imágenes que todos hemos visto han sido impactantes y las televisiones las han aprovechado para aumentar algunas décimas su “share” y, como no, hacer algo de caja.
Reacciones y declaraciones ha habido muchas, algunas de ellas poco o nada afortunadas y entre las preguntas que han surgido entre la gente destaca con especial fuerza la de “si existe Dios ¿por qué ha permitido esto, sobre todo con a los más pobres? La reflexión, creo que en algunos casos ha sido precipitada y como decía al principio, sin perspectiva.
Un soldado brasileño, que se encontraba en el centro de Port au Prince, justo en el momento del seísmo, pudo grabar unas imágenes en las cercanías de la catedral, ya completamente destruida. En ellas se puede apreciar como en medio de una espesa nube de polvo deambulan personas absolutamente conmocionadas por lo que acaban de vivir. Del recinto religioso sólo permanece en pie una cruz con la figura de Jesucristo clavada en ella. El lugar se convierte, de forma espontánea, en lugar de oración y plegaria. Hay que tener presente que la primera expresión humana, en un momento límite, es la de pedir ayuda, rezar y algunas personas, en el video, se ven que lo hacen, como lo haríamos casi todos nosotros en una situación similar. Creyentes e incluso no creyentes suelen adoptar esta misma actitud cuando pasan por dificultades: Piden ayuda a Dios, no le tiran en cara ser el responsable del desastre, porque para buscar responsables habría que desviar la mirada hacia otro lado.
“El terremoto no mata, la que mata es la pobreza”, y entre todos hemos hecho de Haití el país más pobre de América. No echemos las culpas a quien no las tiene; asumamos nuestras responsabilidades. El mismo seísmo, en EE. UU o en Japón, países ricos y preparados para estas catástrofes, no hubieran tenido el mismo resultado.

QUIN GOIG FAN A LES FOTOS DARRERAMENT ALGUNS PERSONATGES!

Des de fa temps el president de la FERC està molt callat. És possible que els seus advocats li hagin recomanat el silenci. O potser simplement és una estratègia davant l’imminent judici. Queden pocs dies i ja “està en capella”

Les coses poden decantar-se cap a qualsevol banda, però certament, si la justícia existeix, no li esperen temps massa gloriosos al Sr. Bernat i a la seva camarilla. N’ha fet de tant grosses que la lògica diu que no en sortirà massa ben parat.

De tota manera n’estic segur que no tardarà gaire a enviar-nos una nova carta amb algun esdeveniment sensacionalista i, evidentment, amb la foto corresponent.

Què serà aquesta vegada? Una entrevista amb el President de la Generalitat? Qui sap!

De tota manera segur que apunta amunt.... Això és el que ven i darrerament sembla que és la seva política.

Entrevistar-se amb alts càrrecs queda molt bé, però no és el més efectiu. Els que veritablement tallen el bacallà, els que informen sobre la possibilitat o no d’arreglar un problema laboral de dimensions importants com pot ser que el nostre col.lectiu arribi a ser fix, són els que estan una mica més avall, els directors generals, els subdirectors generals i sobretot els tècnics. Aquests són els qui realment decideixen.

Els polítics només fan declaracions d’intencions. Els tècnics són els que les estudien i diuen són viables o no: legalment, organitzativament i econòmicament.

Així que, si un dia d’aquests ens arriba una foto amb qualsevol alt polític no cal tirar coets. Una entrevista més entre les moltes que la FERC ha portat a terme al llarg de la seva existència. O algú no recorda la impressionant trobada amb el President Pujol? Què se’n va treure d’allò? Res, absolutament res. La llavors Consellera, Sra. Carme Laura Gil va ser la primera que va convertir les bones intencions del Molt Honorable President en un bonic vol de coloms. I els qui van acabar de rematar el tema van ser la responsable de Recursos Humans, Sra. Mercè Teradelles i els tècnics de torn.

Per tant, senyors i senyores, no ens deixem entabanar un cop més. Les coses s’arreglen als despatxos petits i no a les grans sales on despatxen els grans càrrecs!

Qui avisa no és traïdor!

Però això sí: quin goig fan a les fotos darrerament alguns personatges!