Querer creer

Ha pasado por mis manos una felicitación de Navidad que me ha impresionado de forma especial. Es una felicitación distinta, con un toque, podríamos decir, "muy laico", pero de una gran profundidad humana y espiritual. Es la felicitación del Delegado del Gobierno en Cataluña, Joan Rangel [Blog].

La felicitación presenta en su portada una foto de la escalera principal del edificio donde él trabaja: la delegación del Gobierno en Cataluña, pero lo bueno, está en el interior, cuando abrimos la felicitación. Nos encontramos con un poema de Navidad de Josep Palau i Fabre, en catalán y castellano, y que reproduzco en su integridad porque en él sobran las demás palabras:

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu- re en tu,

que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure

en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto,

i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.

I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit?

¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?

¿Desperta- ré algun dia d'aquest doble son i viuré,

lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi- llor

de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.

Quina forma d'amor més estranya i més dura!

Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest

engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara!

No em vulguis mal pel meu amor mesquí.

Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.