TOT PLEGAT, LAMENTABLE!

Un cop més rebem una carta de la FERC signada pel president.

Un cop més hi ha persones de pes absents: ni la presidenta de primària, ni la tresorera de la FERC, ni cap dels dos possibles (sub judici) vicepresidents.

I el que és més greu, ni la presidenta de primària, ni la tresorera de la FERC que formen part de la Junta Directiva de la FERC, no n’han tingut notícia fins ara que han rebut la carta. I tampoc cap dels delegats i delegades sindicals de Barcelona i Girona . No és una història nova, però no per això deixa de ser simplement vergonyós!

De quina FERC estem parlant? De la que decideix el president? De la que manipula a la seva voluntat? Si us plau, prou de farses!

Hi ha coses que per educació i sensibilitat , per deferència i des de la legalitat, no es poden fer, a no ser que el que es persegueixi és l’ofensa i el menyspreu envers algú o alguns.

A la fotografia hi apareixen a més del president, la Montse Batlle, la Mariluz Gómez i el Ferran Piñeiro.

Que curiós! La Sra. Montse Batlle i la Sra. Mariluz Gómez van ser expulsades de l’AMRC per ser les agents que varen proporcionar els models de baixa de l’AMRC i les van tramitar. Com a vocals de la Junta de l’AMRC, tenien l’obligació de vetllar perquè ningú es donés de baixa de l’associació que representaven i resoldre els possibles malentesos que es podien haver produït. Tenien l’obligació de posar-se en contacte amb la Junta de l’AMRC a fi d’evitar-les o de buscar solucions. La seva actitud va ser totalment la contrària.

El Sr. Ferran Piñeiro és simplement un delegat LOLS que en cap cas pot representar el col.lectiu de docents de religió de la FERC ni davant l’Administració d’Educació, ni de les diferents autoritats polítiques.

A més, novament a la carta el president de la FERC menteix. Van ser els dos advocats, el Sr. Avilés per part de les demandants i un advocat del Col.lectiu Ronda, per part del Bernat en tant que representant legal de la FERC, que varen demanar a la jutgessa que considerés la seva actuació com a no competent i que les demandes passessin a mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Ja veurem què passarà, però aquesta entitat és la que té la màxima jurisprudència al nostre territori.

Així doncs, novament, ens trobem davant una carta insultant envers les persones abans esmentades i falsa en el que respecta a la informació que es dóna dels judicis.

Els judicis contra acords presos de manera il.legal no han acabat i el president de la FERC haurà de trepitjar els jutjats més vegades.

Segueixi actuant com si res hagués passat, però li ben asseguro que cada cop que envia una nova carta hi ha més persones de les que imagina que ens sentim defraudades i estafades per les seves actuacions i les de la seva ombra, el Sr. Ferran Piñeiro.

Tot plegat lamentable!

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

Sempre he pensat que els refranys amaguen veritats com a punys.
Sembla que hi ha persones dins la cúpula de la FERC que tenen ben poques coses a fer. Clar que amb un alliberament sindical, gràcies al qual només s’imparteix una hora de classe a la setmana, no és d’estranyar que es tingui temps suficient per no només pentinar el gat, sinó tota bèstia que tingui pèl.
Aquest és el cas del president de la Federació d’Ensenyants de Religió de Catalunya, la meva estimada FERC.
A costa de les hores sindicals que ha tret a uns i altres, ell pot gaudir del privilegi que suposa només trepitjar l’institut una hora a la setmana.
Em pregunto què deu fer amb tantes hores, vista la feina sindical que durant aquest any s’està portant a terme. Què s’ha aconseguit pel col.lectiu?
Una entrevista amb el Conseller Ausàs, la famosa i ja carregosa, per les vegades que se’ns ha repetit, pujada a Montserrat amb Conseller d’Educació inclòs i, no siguem injustos!, també la reunió amb els delegats diocesans de Vic, Sant Feliu i Girona.
Què més? El Pacte de Continuïtat que deixa per enèsima vegada al col.lectiu de primària sense possibilitat de moure’s de les escoles, mentre les persones que van entrant noves ocupen bons CEIPS, on feien les seves classes mestres que s’han anat jubilant. I amb això no vull dir que aconseguir estabilitat laboral en aquests moments no sigui important, però una cosa no treu l’altra.
Ja està!
Clar que hi ha qui el gat pentina,¿ què si no?
El dolent és que mentre es fa això el cap va funcionant i les idees van fluint ....
Ara, sembla que no n’hi ha hagut prou amb tot allò que de mal s’ha fet , que ha nascut una nova estratègia: l’AMRC està rebent cartes de persones associades que es queixen que s’apujarà la quota per pagar les despeses dels judicis contra els acords presos per iniciativa del president de la FERC, de forma antiestatutària i il.legal.
Ja n’hi ha prou de mentir de manera descarada i de manipular persones associades a l’AMRC, explicant sopars de duro.
Ja ho va dir clarament el president en una junta directiva que la seva intenció és que desapareguin l’AMRC i l’APRC i que la FERC estigui formada per FERC-TARRAGONA; FERC-LLEIDA, FERC-GIRONA i FERC-BARCELONA.
Aquesta estratègia no és innocent. El president de la FERC és el president de l’APRC. Fer desaparèixer l’AMRC i l’APRC, per poc intel.ligent que es sigui, amaga un fet prou clar: l’AMRC desapareix i amb ella la seva presidenta; en canvi, fer desaparèixer l’APRC vol dir simplement diluir-la dins la FERC.
Els mateixos caps amb altres barrets i l’oposició de la presidenta de l’AMRC a totes les il•legalitats comeses fins ara, silenciades per sempre. I amb el seu soterrament el de tots aquells delegats i delegades sindicals que li fan costat.
Magnífic!
Primer es facilita l’imprès per donar-se de baixa de l’AMRC, amb estratègies poc clares i transparents, a Lleida i Tarragona; després es demana una campanya de signatures per aturar els judicis i ara es fa córrer que es pujarà la quota de primària per pagar-los.
Doncs ni els judicis s’han aturat, ni és cert que les quotes s’apujaran. Això sí, amb la campanya endegada per tres delegades sindicals de Tarragona i Lleida s’han perdut associats de primària.
Fins on puguin arribar les accions maquiavèl•liques del president de la FERC i també de l’APRC i els seus incondicionals, està per veure, però mentre segueixi tenint tot el temps del món per pentinar el gat cal que ens esperem qualsevol cosa!

La fuerza del Espíritu

Para un profesional de la docencia de la Religión hay temas especialmente difíciles de explicar a sus alumnos. Uno de los más complicados es sin duda alguna el del concepto cristiano del “Espíritu Santo”. El consejo al respecto es claro: “No nos rompamos la cabeza: si queremos afrontar con éxito algo difícil, simplemente hay hacerlo fácil”.
Esta lección la aprendí en mis tiempos de estudiante de Teología cuando uno de los profesores comentó:

- “Vas por la carretera, ves un accidente y tienes el instinto de parar, pero no quieres hacerlo. Si lo hago no llegaré a tiempo, así que otros se ocuparán. Mejor, tiro adelante y me olvido.
Pero hay una fuerza en mí que me empuja a parar y a atender a ese desconocido que necesita de mi ayuda. ¿Sabéis qué es esa fuerza?, dijo.
- Es el tener, o no, el “Espíritu Santo”.

Así de sencillo y así de difícil.
Esta simple lección, de un asunto tan complicado de explicar, creo que muchas personas la aplican en su vida diaria y es la fuerza que les anima y les ayuda a buscar siempre el bien y la verdad: La aplicamos con nuestros hijos cuando en ocasiones no se comportan adecuadamente y les tenemos que regañar o castigar, muchas veces a contracorazón. Lo tenemos que hacer y sacamos fuerzas, pero nos cuesta. A pesar de ello, tenemos claro que lo hacemos porque les queremos y algo nos dice que ellos tienen que corregir errores y comportarse adecuadamente (los no creyentes le llamarán conciencia; los creyentes fuerza interior o fuerza del Espíritu). El castigo suele y debe ser el medio para reconducir lo que se ha hecho mal y restaurar el bien y por eso, porque los queremos, no dudamos en llevarlo adelante.
Esto que lo vemos tan claro con los hijos, nos cuesta mucho más cuando la persona que no obra rectamente es un amigo, un compañero, y no digamos nada si es un superior. En estos casos, lo más fácil es callar, a pesar de lo que veamos no nos agrade. Sin embargo, la actitud correcta debiera ser la contraria, porque las cosas mal hechas siempre estarán mal hechas.
El instinto de supervivencia, el deseo mundano de tener poder o de estar cerca de él, nos lleva no sólo a callar sino en ocasiones a jalear y a apoyar al líder que no obra rectamente. Es condición humana, es el no parar en la carretera para ayudar al necesitado, es participar del mal hecho e incluso reforzarlo. Es el vacío total del Espíritu.
También en estos casos las actitudes correctas debieran ser las que buscan corregir, incluso si es necesario a través de la justicia, las cosas mal hechas que no se quieren rectificar. El objetivo final, al igual que hacemos con nuestros hijos, debiera ser el de buscar el bien y la verdad (valores profundamente cristianos y llenos de fuerza). Lo contrario, no nos engañemos, aunque lo vistamos de caridad fraterna y de falsa ortodoxia cristiana basadas en lecturas sesgadas de los Evangelios, son actitudes contrarias a la religión, que además conllevan una grave banalización de la Fe y las creencias. Son actitudes basadas en el apoyo a los falsos ídolos, aquellos por los que según algunos, incluso llegamos comer.
Una pena llegar a pensar así, sobre todo si los que lo hacen son los responsables de explicar a sus alumnos qué es el Espíritu.