Després de molts anys sent associada de l’APRC i havent ocupat càrrecs dins aquesta associació sindical, he pres la determinació de
donar-me de baixa.
Això que mai hagués cregut possible m’ha suposat un veritable
ALLIBERAMENT .
Des de l’any 2007, l’APRC que jo vaig conèixer i per la qual vaig treballar, va donar un gir de 180º.
A l’equip de delegats i delegades sindicals que havíem treballat com una pinya, se’ns va deixar de banda, sense donar-nos la més petita informació i van començar a aparèixer una sèrie de personatges que, juntament amb el llavors President de la FERC, feien i desfeien sense cap mirament. Molts d'ells, futurs components de la Permanent de la FERC i de JUNTS.
Un mail privat, entre alguns delegats de Lleida, els delegats de Girona i els de Barcelona, va fer aparèixer la cara més fosca d’aquest nou equip que poc a poc anava apareixent a la fotografia de torn.
La bona fe d’un delegat de Girona va fer que se li enviés també a una delegada sindical de Tarragona que es mantenia en un segon pla. Aquesta va fer córrer el mail i oh sorpresa!, varem rebre, un delegat de Girona i jo mateixa, un expedient disciplinari de la nova Junta de l’APRC de la qual ja n’era el President el senyor Bernat Villaronga. Mai se’ns va comunicar qui ens acusava ni de què, per més que ho vam requerir per tal de poder defensar-nos.
No sé si heu rebut mai un expedient disciplinari però, puc ben bé assegurar-vos, que és realment desagradable i més, quan és la primera vegada en tota la teva vida que en reps un. Evidentment l’expedient no es va resoldre i , per tant, va “caducar”
De tota manera, diuen que a tot s’acostuma una persona i com que després d’aquest en va venir un altre, que dit sigui de pas, tampoc es va resoldre, i per tant també va “caducar”, aquest segon ja no va tenir el mateix efecte negatiu. Aquest segon expedient va ser la primera acció portada a terme pel president de la famosa Permanent de la FERC. Bon començament!
Ni recordo per què era però crec que per haver firmat com a vicepresidenta de la FERC (que al final, resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya així ho va reconèixer) una carta que es va enviar als associats i associades.
Les coses es van anar succeint, a quina més esperpèntica, fins que al final van començar els judicis.
Sóc ben conscient que a moltes persones no els va semblar bé que “persones cristianes” apel•lessin a la justícia per resoldre un sense fi d’il•legalitats. Sembla que els cristians i cristianes no tenim dret a defensar-nos i a defensar al col.lectiu que representes de tot tipus d’irregularitats!
Sabeu el què és assistir a Juntes Directives de la FERC en les quals per Reial Decret no se’t deixa votar? Sabeu el què és veure com no s’agafa en acta el què una persona diu, simplement perquè així ho indica el President? Sabeu el què és haver d’acceptar, perquè una Junta creada per aprovar tot el què interessa aprovar, que les despeses dels judicis de la FERC es pagaran amb les quotes dels afiliats? Sabeu què és veure com s’agafa acta sobre un acta que ja es portava feta? Sabeu el què és assistir a una assemblea de l’APRC on una trentena de persones voten a favor de que els diners de l’APRC passin a JUNTS? No segueixo perquè no acabaríem mai.
No volia fer història, ni remoure qüestions que veritablement em suposen molta tristesa i, per què no dir-ho, molt fàstic.
Només voldria acabar dient que aquells que ens han acusat de ser “males cristianes” a les tres persones que varem interposar els judicis, han interposat, de moment, tres demandes judicials, una d’elles pel
Penal, contra dos persones que encara estàvem associades a l’APRC i que exercíem com a delegats sindicals de la FERC i contra una associada de l’APRC.
Totes tres persones hem deixat l’APRC i la FERC.
Pertanyo a l’AMRC i n’estic orgullosa. Les coses es porten amb el màxim rigor, sense maniobres brutes, sense anar per la porta de darrera, sense favoritismes, amb la màxima exigència, amb la màxima transparència i, els delegats i delegades sindicals formem un veritable equip que treballem plegats per millorar les condicions laborals de mestres professorat de religió. I no només som un equip, sinó que a més som amics.
Treballar així és tenir un veritable tresor!
