La educación es futuro, prosperidad y oportunidades. Es la receta que los máximos expertos en políticas económicas nos están dando para salir de la actual crisis económica: educación, educación... y más educación. La formación es la herramienta vital para afrontar con garantías los problemas y retos que nos puedan plantear el mañana y , como se dice ahora, ser "competentes" en un futuro. Sin embargo deberíamos reflexionar profundamente si la educación que hoy día estamos ofreciendo a nuestros jóvenes es completa y cubre las necesidades que les surjan para enfrentarse a un mundo cada vez más complejo y multicultural. Y la respuesta, creo yo, que no puede ser otra que no. No podemos hablar que hoy día estemos ofreciendo una formación y una educación con garantías. Cada vez más, nos estamos dando cuenta que muchas de las cosas aprendidas en la universidad no nos han valido para nuestro trabajo diario porque ha habido, y todavía hay, una distancia insalvable entre lo que muchas veces nos enseñan, la teoría, con lo que después nos encontramos, la práctica.
En nuestras escuelas, institutos y universidades, estamos preparando a los jóvenes para que puedan afrontar unos retos que posiblemente no se les presenten nunca, y por otro lado estamos descuidando otros que les serán muy necesarios. Quizás uno de los trabajos emergentes de futuro pudiera ser el de intermediador o consultor en asuntos religiosos. Y para eso no existe un plan de formación específico.
Todas esas ideas laicistas mal entendidas impuestas por los "gurus" de las teoría educativas políticamente dominantes, que han intentado implementarse en la educación en los últimos veinte años, está llegando el momento de pagarlas caras. Hemos educado a analfabetos funcionales en materia de cultura religiosa y, como ya saben, la incultura, lleva al miedo a lo desconocido, al conflicto y quién sabe si al enfrentamiento irracional.
Todas esas ideas laicistas mal entendidas impuestas por los "gurus" de las teoría educativas políticamente dominantes, que han intentado implementarse en la educación en los últimos veinte años, está llegando el momento de pagarlas caras. Hemos educado a analfabetos funcionales en materia de cultura religiosa y, como ya saben, la incultura, lleva al miedo a lo desconocido, al conflicto y quién sabe si al enfrentamiento irracional.
La Generalitat de Catalunya consciente de todo esto tuvo la brillante idea de crear una direcció general d'afers religiosos, dependiente del Departament de Vicepresidencia. ¡Todo un acierto! Esta dirección general ha publicado una guía para la gestión religiosa en los centros educativos. De nuevo felicidades por la idea y por el trabajo que todo el equipo de esta direcció general está llevando a cabo con la difusión y normalización del hecho religioso en todos sus ámbitos. Un gran ejemplo a seguir y que viene a cubrir la falta de formación sobre esta materia que existe en los profesionales que actualemente trabajan en el ámbito educativo y que han sido victimas de un programa que siempre fue excluyente con todo lo relacionado con la religión.
1 comentario:
Després d'uns quants anys de petita investigació suportant sectarismes d'uns i altres bàndols tinc l'oportunitat de situar-me al bell mig i criticar els excessos i ponderar els encerts de cadascú. Mai no havia llegit tant sobre ateisme com ara i reconec que m'ha estat molt beneficiós perquè a vegades la nostra pròpia rapidesa argumental ens fa desatendre l'argumentació dels altres reafirmant la seva increença, perquè no ho dubteu, la increença de la gent no és en Déu, és en el mal exemple que donem tots, per tant patrimoni de les limitacions humanes.
Quan l'argumentació dels no creients troba una resposta tranquil•la, inclús no una resposta sinó una simple bona acció, aquesta argumentació cau perquè els seus arguments es basen erròniament en que la ciència ho és tot i... la ciència és una eina, sofisticada, però simple eina de supervivència com una serra, un bolígraf o una escala i a sobre és una eina que tot i els entesos com a progressos de la humanitat és més destructiva que constructiva en última instància (de fet el pecat original, que no cometen els pobles àgrafs és aquest, la malaltissa necessitat d’arribar al coneixement de l’univers, de la vida, és a dir, ser com Déu).
L’argumentació atea té molt poc recorregut fora d’aquest supòsit però el mirall d’aquest gnosticisme explícit o encobert ens té massa enlluernats. Quan li van preguntar a mossèn Ballarin quines lectures l’havien mantingut més en la creença va contestar, el Capital de Marx i lectures afins. La gent es va quedar esvarada amb aquesta contestació així que ho va explicar ràpidament: “quan llegeixes això tens molt present quin camí no has d’agafar i per tant et decideixes pel contrari”. Moosen Ballarin ha entès bé aquest tema, a Déu podem apropar-nos però no arribar-hi amb la ciència. Per acabar d’arribar-hi no cal el coneixement sinó la confiança en la seva autoritat paterno-maternal.
Moltes vegades les pròpies religions es fiquen en metes gnòstiques (ciència) de pretès coneixement i autoritat moral i aquí és on els ateus no entenen, amb certa raó el comportament creient, perquè cometen el mateix error: el gnosticisme.
Cal doncs acceptar tothom, tant diversitat religiosa com no creient. Mai pretendre tenir la raó cosa que no vol dir no tenir opinió. Ans al contrari, sempre hem de tenir opinió però sense la pretensió de tenir la raó, perquè, i aquí patina el reduccionisme científic, la raó o no la té ningú o si algú la té és només Déu. Però com que hem de viure i ser operatius, doncs, la raó la tenim tots una mica i hem de conviure, com deia el meu professor d’antropologia, “flotant semanticament”.
El gran repte del nostre paper educatiu és reciclar les nostres postures però també reciclar les postures laicistes perquè no es pot suportar més postures ignorants com l’oposició del reacionisme al Big Bang i després enterar-se que la seva formulació sigui d’un mossèn catòlic belga, Georges Lemaïtre, per exemple...
Publicar un comentario